El valencià a la Universitat (Jaume I)

No mai he segut dels pessimistes, dels qui pensen que el valencià és una llengua moribunda. Tampoc puc ser, però, massa optimista. Els meus fills i els seus companys viuen amb normalitat a una escola en valencià (no soc de València capital). Tot plegat, mirant-ho amb la perspectiva que ens dona la nostra història personal, estudiants de les darreries del franquisme i del post-franquisme, tot sembla un miracle.  És cert que el valencià dels meus fills està farcit de castellanismes que jo, alfabetitzat en valencià pels meus mitjans quan feia dècades que havia abandonat l’escola, prove de corregir-los. També es cert que els mestres dels meus fills no són perfectes, sovint parlen un valencià amb mancances i barbarismes què potser han aprés a casa, a l’escola o a la facultat. A això cal afegir que hem perdut pràcticament tots els mitjans de comunicació de masses en català (TV3, Catalunya Ràdio, Canal 9, Radio 9) que els meus fills veien i sentien en la seua infantesa, però no ara.

Els meus fills són menuts encara, no han deixat l'institut. Però ja estan a les portes de la Universitat: què passarà quan hi arriben? La publicació de l'informe de l'AVL sobre la docència en valencià a les Universitats Valencianes em va deixar un amarg regust a desastre. Que al curs 2007-08 nomes un 1,8% dels estudiants de les Universitats públiques valencianes rebera totes les classes en català és, en sí mateix, una dada preocupant però esperada. El que no fa l'informe, però, és predir el futur. I els qui, dia a dia, hem fet servir el valencià a la Universitat sospitem que el futur era fosc i s'enfosqueix cada vegada més.

La Universitat de València (UVEG), a la qual he treballat durant 25 anys, ha aplicat històricament una sèrie de mesures per garantir la presència del valencià a les aules. Fonamentalment la manera d'assegurar-ho consisteix en dictar normes en la oferta de docència en valencià en cada curs acadèmic, què resumiré per què el lector es faça una idea de la seua força:

1.     Sempre que d’una assignatura (troncal, obligatòria, optativa) se n’oferisca més d’un grup en una mateixa titulació, almenys un haurà de ser en valencià.

2.     Quan d’una assignatura n’hi haja un sol grup i aquest no s’oferisca en valencià, però hi hagen altres titulacions on s’impartisquen altres grups de la mateixa assignatura, s’ha de facilitar que els estudiants puguen matricular-se als grups en valencià oferts en aquestes altres titulacions. Aquesta circumstància a penes es dona.

3.     Quan hi haja un sol grup d’una assignatura en la titulació, aquest s’oferirà en la llengua que determinarà la CAT (la comissió acadèmica del títol –formada per professors, estudiants i PAS - que gestiona la docència  del mateix). No obstant això, per a un curs s’ha d’oferir en valencià almenys una quarta part de la docència impartida.

Com es pot vore, aquesta normativa no intenta equiparar la docència en valencià a la de castellà. Però durant molt anys va funcionar bastant be, almenys en la meua facultat (Biologia). En els darrers anys, però, s’ha anat relaxant per dues raons: una contra-reforma castellanitzadora que ha calat en la població (promoguda des dels poders públics central i autonòmic) i l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES, o plans Bolonya).  No parlaré de la primera causa, us remet a la meua entrada al bloc en resposta a les paraules de Carolina Punset. Em preocupa més la segona causa perquè sospite que l’EEES pot condemnar a mort la docència en valencià a les nostres Universitats. 

Malgrat el que pensa la gent, el principal canvi que ha comportat l’EEES no ha sigut una renovació dels mètodes docents, sinó una proliferació de Graus i Màsters. Les matemàtiques diuen que a major nombre de títols, menys estudiants per títol. Això, que en principi sembla desitjable, suposa que la major part dels nous Graus i la pràctica totalitat dels Màsters tenen un nombre d’estudiants suficientment baix com per què tots els estudiants càpiguen en un sol grup a l’aula. Amb la qual cosa la necessitat de recórrer a la norma 3 en la UVEG és molt més freqüent ara que adés. Ens trobem amb que tenim un sol grup d'estudiants i per tant o tots els estudiants reben docència en valencià, o cap. I forçar a que una assignatura s'impartisca sols en valencià es troba amb la oposició dels defensors del castellà, dels estrangers i dels qui provenen d'altres zones d'Espanya o desconeixen (o diuen desconèixer) el valencià.

A això cal afegir la intenció, sempre benvinguda, de internacionalitzar la Universitat que es plasma en potenciar la captació d'estudiants de Màster (en molt menor mesura de Graus) d'altres llocs d'Espanya, o de països Europeus i de l'Amèrica llatina. En la pràctica, la presència d'un sol matriculat llatinoamericà en un Màster desterra el valencià en favor del castellà, i la presència d'estudiants estrangers de qualsevulla altra procedència fa desaparèixer igualment el valencià com a llengua vehicular en favor, aquesta vegada, de l'anglès.

Així doncs, el valencià perilla a la Universitat. Els professors que sempre hem impartit en valencià ens trobem ara davant un nou repte: com continuar fent-ho adaptant-nos a la nova situació. Al meu cas, la nova situació no sols implica la docència a Graus i Màsters amb un sol grup de docència teòrica. El curs passat em vaig incorporar a la UJI per impartir docència d'assignatures bàsiques dels primers cursos del Grau de Medicina. Al voltant d'un 30-40% dels estudiants de Medicina venen de zones d'Espanya no catalanoparlants, sobre tot de Múrcia, Castella la Mancha, Madrid i Andalusia. La UJI te una política de promoció del valencià curiosa: deixa al seu professorat el pes de la decisió de en quin idioma donar les classes. Algun company meu de la titulació de Medicina ha decidit donar les classes en valencià. Alabe la seua decisió però jo no m'hi veig en cor de fer el mateix. Els estudiants forasters de primer curs es queixen amargament del meu company. Les primeres classes son fonamentals per a ells, han de fer el doble esforç de fer front a assignatures conceptualment complexes (Biologia, Histologia, Anatomia i Embriologia, Bioquímica...) i adaptar-se a la vida universitària. Si això es fa en un idioma que desconeixen es senten perduts i atribueixen el seu fracàs al valencià.

La política de la UVEG te avantatges sobre la de la UJI per al professorat i, segurament, també per als estudiants. Jo puc comparar-les i ho veig així. Posar una normativa de compliment de docència en valencià, com es vol fer amb l'anglès, permetria oferir grups de pràctiques i seminaris en aquest idioma on els estudiants que volen podrien aprendre el vocabulari bàsic i parlar de medicina i salut en valencià amb normalitat. S’aconseguiria així que els nous metges parlaren en valencià als seus pacients sense inseguretats. Però per això cal un sistema de matrícula on l’estudiant trie l’idioma. Tot un canvi en una universitat que no esta avesada a una cosa així. Continuar com fins ara, no obstant, assegura que els metges valencians formats a la UJI no rebran docència en valencià més que d’una o dues assignatures bàsiques. O, pel contrari, obliga als pocs professors que parlem valencià de la titulació, a enfrontar-nos a un percentatge alt d'estudiants que no l'entenen el valencià, i que tindran enormes dificultats en seguir l'assignatura. El fracàs acadèmic augmentarà, i la nostra valoració com a professors se'n ressentirà.

Aquest és el panorama. Calen mesures urgentment i és per això que jo, amb la meua millor intenció, done idees per encetar un debat constructiu. Si volem que el valencià no es perda, cal fer alguna cosa.

El nostre paper "Wired for motherhood" a CiènciaTV-UJI

Els nostres companys de premsa en l'UJI han preparat aquest video resum sobre la nostra recerca centrada en el comportament maternal. 

Podeu llegir la nota que acompanya el video ací, i la notícia ampliada ací

Aquest treball ha sigut el segon article que formarà part de la tesi doctoral d'Ana Martín Sánchez.  Mentre jo escric aquestes línies, és molt possible que Ana es trobe analitzant l'expressió d'oxitocina i vasopresina en els cervells de mares i comares. El seu objectiu és comprovar si hi han canvis en aquestos neuropèptids que estiguen correl·lacionats amb l'increment d'agressivitat que ha observat en les mares. Estem impacients per conèixer els resultats!

Referència: Martín-Sánchez A, Valera-Marín G, Hernández-Martínez A, Lanuza E, Martínez-García F and Agustín-Pavón C (2015) Wired for motherhood: induction of maternal care but not maternal aggression in virgin female CD1 mice. Front. Behav. Neurosci. 9:197. doi: 10.3389/fnbeh.2015.00197

Un curs de collita

El laboratori NeuroFun va iniciar el seu camí a l'UJI al curs 2014-2015. Malgrat la dificultat que suposa adaptar-se a una nova Universitat, amb nous reptes docents i laboratoris nous, aquest primer any ha segut sense dubte prou fructífer. Un any de collita durant el qual s'han recollit els fruits sembrats durant molts anys de treball en altres Universitats.

Al novembre ens comunicaven des del Ministeri d'Economia que el nou projecte que havia segut demanat per a la convocatoria de l'any anterior estava concedit. Continuant amb la política del caos i les retallades, un projecte que es concedia al novembre, i per al qual els primers diners s'alliberaven al poc temps, es considerava des del Ministeri com a començat al gener! La bona notícia era que podiem disposar de diners per a continuar fent el que més ens agrada i el que és el nostre treball: investigar la neuroanatomia funcional del comportament socio-sexual i parental.

I això és el que hem fet. El passat mes de juliol va ser frenètic:

• La nostra doctoranda Ana Martín Sánchez va publicar el segon article de la seua tesi en la revista Frontiers in Behavioral Neuroscience. En aquest estudi, Ana demostra que les ratolines verges expressen comportament maternal cap a les cries mitjançant una sensibilització molt ràpida quan s'exposen a cries d'altres ratolines. Anomenem a aquestes ratolines sensibilitzades "comares", o madrines. No obstant, el protocol no indueïx agressió maternal, el que demostra que ambdòs components depenen de mecanismes neurals independents. Una web de divulgació de la Universitat del País Basc ens va convidar a fer una ressenya de l'article que es pot consultar ací: http://mappingignorance.org/2015/07/22/born-to-be-a-mother-grown-to-be-wild/

• El nostre estudiant de master Guillermo Valera Marín va defensar el seu treball fi de master. En aquest treball, Guillermo va mesurar i comparar diversos paràmetres de la innervació oxitocinèrgica al cervell de mares i comares i va demostrar que alguns d'aquests paràmetres correlacionen amb els nivell d'agressió de les mares. Els resultats els exposaran Ana i Guillermo al proper congrés de la Societat Espanyola de Neurociència, que tindrà lloc el proper 23 de setembre, i per al que diversos membres del grup hem aconseguit beques de viatge.

Marcos en la Facultat de Medicina de la UV, agraïnt a Cajal tot el que ha fet per ell. 

• Per últim, tenim un nou doctor en la família: Marcos Otero García. Marcos va defensar la seua tesi, que va ser qualificada amb un excel·lent cum laude per un tribunal internacional. En la seua tesi, Marcos ha investigat la innervació nonapeptidèrgica al cervell dels ratolins. La primera part de la seua tesi, investigant la distribució de neurones vassopresinèrgices, ja va ser publicada en una de les millors revistes de l'àrea d'Anatomia. La segona part, sobre distribució d'oxitocina, acaba de ser acceptada per la mateixa revista.

El proper 10 de setembre comença un nou curs per a NeuroFun. Tenim més articles al forn i més estudis al calaix esperant convertir-se en article, i sobre tot, moltes idees al cap i moltes ganes d'entrar de nou al laboratori per a continuar fent descobriments sobre cervell i comportament. Un dels reptes d'aquest curs és la posada en marxa del Master Oficial en Investigació en Cervell i Conducta, on Ferran Martínez i qui suscriu, Carmen Agustín, ens encarregarem de l'assignatura sobre Neurobiologia del Comportament Maternal.

Esperem continuar superant nou reptes, amb el fantàstic suport que ens ha brindat la UJI i especialement el Vicerrectorat d'Investigació, i fent la neurociència que més ens agrada!

Entrevista al laboratori NeuroFun en Ràdio Castelló

Fa unes quantes setmanes, dos dels membres de NeuroFun vam visitar la cadena Ser en Castelló, on vam poder xarrar sobre les nostres investigacions. Ara, els companys de  la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i), adscrita al Servei de Comunicació i Publicacions de la UJI han editat un video amb l'entrevista. Esperem que us agrade!

Carta oberta a Carolina Punset

CARTA OBERTA A CAROLINA PUNSET

Estimada Carolina Punset

Li escric perquè em preocupa que una dona jove com vostè, una política que diu ser renovadora i regeneradora, acuse als qui defensem la immersió lingüística en valencià de tornar a l’aldea, el que per vostè sembla ser alguna cosa despectiva. Potser és precisament la seua joventut la que la fa dir aquestes coses sense pensar cóm d’ofensives i preocupants poden arribar a ser per nosaltres, els ciutadans als que vostè representa. Potser em passe de paternalista, però li explicaré les raons.

Quan Franco va morir jo tenia a penes 14 anys. Els meus pares només tenien estudis primaris. Parlaven valencià, era el seu idioma, tot i que no el sabien escriure. Pel contrari parlaven un correcte castellà què feien servir en ocasions solemnes, i l'escrivien bastant be i sense faltes d’ortografia (conserve algunes de les sues cartes). Per als meus pares, el valencià era una llengua desprestigiada, aldeana. Això es aigua passada, no vull centrar-me en els problemes del passat, sinó en els del present i el futur.  I ara, en aquest present en què molts valencians estem esperançats pel futur, en la seua primera intervenció en Les Corts valencianes, vostè ens ve amb que la immersió en valencià a les nostres escoles ens retorna a l’aldea. És vostè, li ho dic amb respecte, qui em retorna a la visió aldeana de que el valencià es un idioma menor, al complex d’inferioritat dels meus pares pel qual em negaren la seua llengua, la meua llengua. Per això les seues paraules em semblen ofensives.

Perquè el desprestigi que la seua pròpia llengua tenia per als meus pares, ha afectat molt la meua vida: decidiren que educar als seus fills en castellà era una manera d’ajudar-nos a pujar en l’escala social. Per això, els meus germans i jo no aprenguérem a parlar el valencià fins que ja érem d’adults. La meua infància i adolescència va estar farcida de situacions estranyes i incòmodes, perquè jo era pràcticament l’únic que parlava castellà en un entorn d’amics i familiars valencianoparlants. Fins i tot amb la meua parella, valencianoparlant des del bressol però a qui vaig conèixer quan jo no parlava valencià, no he pogut canviar de registre lingüístic (com més íntima es una relació més difícil se’t fa canviar d’idioma). I per això, l’anomalia arriba al present: tots en la família ens parlem en valencià excepte la meua dona i jo.

Soc, si més no, tan cosmopolita com ho puga ser vostè. Soc científic, soc professor d’universitat, he viatjat, he vist món, he estat convidat a donar conferències científiques a Paris, Cambridge o Nova York, per posar-hi sols uns pocs exemples. I per això se que no cal renunciar a ser valencià per ser cosmopolita. Parle altres idiomes, però contràriament al que sembla que li passa a vostè, això a mi em fa apreciar encara més la meua llengua, la que els meus pares em negaren pel meu be (com no ser condescendent amb els pares difunts!). I desitjar que siga, per fi, una llengua normalitzada. Vull que el valencià no es parle sols a casa i amb els amics, que quan es parle de ciència (del cervell i les neurones, del comportament humà i els seus misteris, que es lo meu), de literatura, teatre o dansa, de pintura, música o política, es faça amb naturalitat sense canviar-se al castellà o a l’anglès. No demane res estrany, crec. Hi contribuisc intentant donar les meues classes en valencià, escriuvint els apunts en valencià i fins i tot els correus electrònics. Podria fer-ho en castellà o en anglès (pràcticament tot el que llegisc i escric sobre investigació éé llenguala meua llengua. a. Els meus fills van a una escola neurones, del comportamen no ser condescendent amb ells), fs en anglès), seria més fàcil. N’hi han llibres de neurociència en anglès i en castellà, però no en valencià. Per això el castellà i l’anglès no em necessiten, i el valencià si. Per això, perquè sent la necessitat de fer aquest esforç per normalitzar la meua llengua, les seues paraules me resulten ofensives.

Però amés d’indignar-me, les seues declaracions em preocupen molt. Sent vostè com és representant dels valencians en la nostra cambra autonòmica, és inversemblant que no haja entès per què molts pensem que la immersió lingüística en valencià és molt necessària. No és perquè som aldeans, ni perquè som independentistes o pancatalanistes. No és una postura política. És un desig de què el que em va passar a mi (a la meua generació) no els passe als meus fills. Només amb immersió lingüística s’aprèn un idioma. I per tant, l’escola ha de aconseguir que els idiomes s’estudien així, utilitzant-los per comunicar-se en l’aula.  

Però, segurament, ja hem fet tard. Una altra generació ha perdut l’oportunitat de veure el seu idioma normalitzat, malgrat la tant denostada (per vostè) immersió en valencià. Ara és vostè una representant del poble valencià a les seues institucions. No es pot permetre la frivolitat de parlar sense saber. I vostè sembla ignorar que la immersió en valencià no ha existit. Ni probablement existirà en un futur immediat. A l’aula dels meus fills, escolaritzats en una escola i institut públics de línia en valencià, l’idioma vehicular és el valencià sols en algunes classes. I, sent haver de dir-ho, però tot i l’esforç de molts mestres excel·lents, alguns d’ells senzillament no parlen el valencià ni a l’aula ni fora, o el parlen molt malament. Encara recorde quan la mestra i tutora de la meua filla, qui suposadament havia de donar les classes en valencià, era corregida pels seus propis alumnes perquè ni el parlava, ni l’escrivia. La conseqüència última es que el valencià dels meus fills es tan roí (o pitjor) que el meu, i com en el meu cas, escriuen millor el castellà que el valencià. I no són excepcions. Als meus estudiants de la universitat els passa el mateix: si els llevara punts als exàmens per faltes d’ortografia o sintaxi, perjudicaria als qui fan els exàmens en valencià.

I ara vostè ens ve amb allò de l’escola plurilingüe “en valenciano, español, inglés”. Un altre brindis al sol que recorda massa al del PP dels darrers anys. L’institut dels meus fills te un rètol a l’entrada on diu que és un centre plurilingüe. És la principal mesura que el govern va prendre pel multilingüisme: posar-hi un cartell. Però en quin idioma es donen les classes d’anglès, o d’alemany? Li ho dic jo: en castellà. No en anglès o alemany (ni en valencià!), en castellà. I la raó és molt senzilla. El nivell d’anglès del professorat (novament amb excepcions) és massa baix. Com ho és, sovint, ja ho he dit, el de valencià. Ara me ve al cap l’anunci de fa uns anys de la Conselleria d’Educació de la rocambolesca proposta d’ensenyar xinès a les escoles! De la idea no se n’ha tornat a sentir parlar: supose que visitaren tots els restaurants xinesos i no trobaren suficient personal qualificat per impartir les classes en xinès. 

La conclusió, és clara. Informe’s vostè, no parle per parlar, no ens ofenga amb idees de Jaimito. No ens vulga convèncer de què la immersió lingüística en valencià a les escoles és un perill de la nostra societat: és una necessitat imperiosa. No intente insultar-nos dient-nos aldeans als que defensem la nostra llengua. Vostè, que és tan cosmopolita, haurà sentit la frase “Think globally, act locally”. Esta ben pensada: actuant des de la nostra petita i estimada aldea, farem un món millor.

Ferran Martínez Garcia

Henry Molaison i l'olfacte: lliçons pòstumes del memorable amnèsic H.M.

El 25 d'agost de 1953, a l'edat de 27 anys, Henry Molaison va ser operat pel neurocirurgià William Beecher Scoville a l’hospital de Harford (a l’estat de Connecticut del USA) per a eliminar del seu cervell un focus epilèptic. L'epilèpsia és un trastorn en el qual, de forma impredictible, una zona del cervell (normalment una porció del còrtex cerebral) té tendència a desenvolupar episodis d'una activitat frenètica i imparable que, a través de les connexions de les seues neurones, s'estén com una ona per la superfície del còrtex cerebral. 

Les crisis epilèptiques es solen classificar usant els gal·licismes grand mal i petit mal. Les epilèpsies de tipus grand mal són les convulsives, a les quals l'ona d'excitació provocada per l'activació descontrolada del focus, arriben al còrtex motor desencadenant contraccions simultànies de músculs flexors i extensors, què es tradueixen en violentes convulsions, que posen de debò en perill la integritat física del malalt. El petit mal és una epilèpsia no convulsiva, amb un focus llunyà al còrtex motor en termes físics i connectius. Provoca el que es coneix com “crisis d'absència”, a les quals el malalt simplement queda en estat d’inconsciència, desconnectat del seu entorn durant segons o minuts, i torna a la normalitat després sense, en ocasions, assabentar-se de que ha passat el temps. Les crisis d'absència semblen quasi innòcues, però són només una mica menys perilloses que les esfereïdores crisis convulsives. L’activitat frenètica del cervell provoca mort neuronal per sobreexcitació (el que s’anomena excitotoxicitat), que danya progressivament el sistema nerviós del malalt i minva així de forma progressiva algunes de les seues capacitats perceptives, psicomotrius o cognitives.

Henry Molaison un poc abans de la seua operació (esquerra). A la dreta en 1986 en el MIT, davant d’un ordinador amb el qual feia tests psicològics sota l’atenta mirada de Suzanne Corkin. 

Henry Molaison va començar presentant crisis d'absència esporàdiques en la pre-adolescència, què els seus pares varen atribuir inicialment a un accident amb la bicicleta, si bé a la seua família paterna hi havia diversos casos d'epilèpsia. Desgraciadament, amb els temps, la freqüència i la gravetat de les crisis s’incrementaren i en els anys previs a la seua operació tenia diverses crisis convulsives i absències cada dia. Els seus metges el van tractar amb les drogues antiepilèptiques disponibles a l'època, Dilantin i fenobarbital entre d’altres, a dosis creixents. Però ni les majors dosis dels fàrmacs eren efectives, tot i que els efectes secundaris d'aquestes drogues van ser tals que li van provocar lesions en el cerebel i una neuropatia perifèrica de per vida. De forma que, finalment, l'única solució possible que quedava era la quirúrgica: extirpar-li la part medial del seu lòbul temporal, on residia el focus de la seua epilèpsia. Amb les rudimentàries eines diagnòstiques de mitjan el segle XX era molt difícil saber en quin dels dos hemisferis cerebrals estava el focus (es tracta de zones en què els dos hemisferis es troben profusament connectats a través de les comissures hipocàmpiques i  de la comissura anterior). Per això, el Dr. Scoville va decidir ressecar l'amígdala, les àrees corticals entorhinal, perirhinal i parahipocámpica, més la porció posterior de l'hipocamp dels seus dos hemisferis cerebrals. Amb prou feines, uns pocs centímetres cúbics de massa cerebral.

Immediatament després de l'operació el Dr. Scoville es va adonar que havia comès un error fatal, del que sempre es va mostrar compungit (malgrat la imprevisibilitat dels resultats quan ell va prendre la decisió d’operar). Henry Molaison s'acabava de convertir en el més famós dels pacients de la neurologia del segle passat, l’amnèsic H.M. Només després de la seua mort, el 2 de desembre de 2008, després de més de 55 anys d'una vida sense memòria, la identitat d'H.M. va eixir per fi a la llum pública.

Després de l'operació, la vida d'Henry va ser un drama, especialment per als seus pares. La lesió bilateral del seu hipocamp va fer que, des del dia de la seua operació la seua memòria quedara reduïda a uns 30 segons. Afortunadament, Henry mai en va ser plenament conscient del seu propi drama. Perquè sense memòria no existeix el passat ni, per tant, el futur. I sense passat ni futur, vivint sempre en el temps present (1), el sofriment queda molt mitigat, les preocupacions no existeixen perquè no hi ha futur del que (pre)ocupar-se. Totes les seues experiències passaven per Henry sense deixar petjada en la seua memòria i per tant ni tan sols la seua pròpia condició d’amnèsic, condemnat a dependre completament de l'ajuda constant de la gent del seu voltant (els seus pares primer, la seua mare quan el seu pare va morir, el personal sanitari després) podia provocar-li ansietat. A açò cal sumar que la seua amígdala, el centre del nostre cervell responsable de les nostres pors i alegries, havia sigut extirpada juntament amb l'hipocamp, si bé una petita part de la seua amígdala centro-medial (la més relacionada amb la generació de pors) va quedar intacta després de l'operació.

Malgrat ser la víctima directa d’aquest terrible error accidental, Henry segurament ha contribuït a l’avançament de la neurologia com ningú més en la història de la medicina. Fins i tot després de la seua mort, Henry encara va continuar servint bé a la neurociència i la medicina, perquè amb la generositat que el va caracteritzar tota la seua vida, va donar el seu cos a la ciència. Així que, immediatament després del seu decés, el cos d'Henry va ser introduït en un equip de ressonància magnètica per a obtenir una RMN postmortem del seu encèfal, la seua darrera RMN. Després, amb una cura exquisida, un equip d’anatomistes experts va obrir el seu crani i va fotografiar el seu encèfal des de tots els angles possibles encara dins del seu cap, per a finalment extraure-ho i repetir la sessió fotogràfica ara ja de l'encèfal aïllat. Finalment, van fixar el seu encèfal per a l’estudi histològic i el van seccionar en talls molt fins per a observar cada detall del cervell d’Henry al microscopi. 

En aquesta web hom pot llegir la seua història i contemplar el fascinant vídeo (almenys per a un històleg com jo) en el qual es mostra com un micròtom de congelació automàtic, supose que fet a mesura, va permetre que durant 53 hores ininterrompudes s'obtingueren milers de seccions coronals de l'encèfal d'Henry. D'aquestes es van seleccionar 2401 que van ser tenyides i fotografiades per a realitzar una reconstrucció 3-D de l'encèfal de l'entranyable amnèsic Henry Molaison (2). Aquest treball permetrà establir correlacions entre les seues (minvades) capacitats mentals i cognitives i les zones del seu encèfal, sanes o lesionades. Entendre millor la complexa relació entre anatomia i funció en el sistema nerviós central, desentranyar l'anatomia de la ment.

L’encèfal de Henry, sent tallat amb un micròtom de congelació especial. Imatge captada del vídeo disponible en The Brain Observatory: http://thebrainobservatory.ucsd.edu/hm

I tot això és possible perquè, poc després de la seua operació, les psicòlogues clíniques Brenda Milner primer, i Suzanne Corkin després (Milner es va jubilar i té actualment quasi 97 anys) van passar milers de tests psicològics al bo d'Henry, qui sempre es va mostrar col·laborador i optimista i es va sotmetre als tests no solament sense queixes, sinó fins i tot amb entusiasme. Així Milner i Corkin van observar que no sols la major part de les capacitats perceptives d'Henry estaven intactes, sino que tot i ser amnèsic no havia perdut completament les seues capacitats d'aprenentatge (com comentaré després). 

Suzanne Corkin ha relatat la història d'Henry i l'extraordinària relació que els va unir en un llibre que traspua afecte per Henry i passió per la ciència (3) i que, per tant, no puc sinó recomanar vivament (de moment només està en anglès; si alguna editorial està interessada jo m'oferisc a fer una traducció fiable). En una entrevista amb motiu de la mort d'Henry, Corkin esmenta el que una vegada li va dir Henry sobre la seua relació: "És una cosa ben divertida: – normalment es viu i s'aprèn. Però [en el nostre cas] jo visc i tu aprens". I Corkin va descriure així la seua relació: “Sembla impossible establir una relació amb algú que no et reconeix, però jo la vaig tindre”. I és que, després de 40 anys veient-lo amb freqüència, en molts períodes diàriament, cada vegada que Corkin visitava a Henry tenia que presentar-se com si foren desconeguts.

En els seus primers estudis, Brenda Milner va descobrir aviat que tot i ser clarament amnèsic, Henry aprenia algunes coses inconscientment. En 1962 va publicar els resultats d'un test d'aprenentatge visuo-motor. El test consisteix en intentar resseguir un estel de cinc puntes amb doble línia amb un llapis, sense eixir-te de les línies. Però el truc es que tu no veus l'estel ni la teua mà directament, sinó a través d'un espill i, per tant, la imatge està invertida i els teus moviments, en principi, són contraris als desitjats. Proveu, és difícil. Però amb la pràctica s'aprèn. I Henry també va aprendre. Va arribar a ser un autèntic virtuós amb el test, cada vegada que se li oferia fer-lo el feia sense errades quasi immediatament. Però sempre reaccionava de la mateixa manera, deia: “Mmmm, és més fàcil del que pensava”. La memòria motora, ara ho sabem gràcies a Henry i a Brenda Milner, no depèn de l'hipocamp.

El test psicomotor de l’estel de cinc puntes. Malgrat la seua amnèsia Henry va aprendre i el feia amb destresa 

L'amnèsia d'Henry era tan impactant i impressionant que ha deixat en un segon pla una alteració importantíssima de les seues capacitats perceptives. El seu olfacte no era normal. A principis dels anys 1980, Howard Eichembaum i Suzanne Corkin (4) varen sotmetre a Henry a una sèrie de tests de percepció olfactòria: li presentaven ampolletes amb una solució d'una substància química olorosa comuna (per exemple, odorants amb olor a coco, menta o ametla) i demanaven a Henry que identificara l'olor d'entre les 5 possibles indicades en una targeta. L'única olor que va reconèixer sense dubtar va ser l'aigua destil·lada, a la qual va respondre “no res” és a dir, va reconèixer l'absència d'olor. Tots els altres odorants els va detectar però va ser incapaç d’identificar-los: indicava uns dels 5 possibles olors a l'atzar (un encert de cada 5 com a mitjana). A més, Henry no sabia si dues olors presentades consecutivament eren la mateixa o dues olors diferents, no discriminava entre olors. I si se li demanava que, sense targeta alguna, indicara què estava olorant, donava descripcions d’allò més estrambòtiques i contradictòries: per exemple, un dia va identificar el clau d'olor (espècia) com a “fusta acabada detallar”. I en una altra ocasió el mateix odorant el va identificar com a “peix mort a la riba de la mar”. I si se li presentava un objecte i se li deixava ensumar-lo a cegues (per exemple una llimona) quan per fi se li retirava la bena dels ulls deia: “curiós, no fa olor a llimona”.

Aquesta alteració de l'olfacte que mostrava Henry no era una hipòsmia (manca de sensibilitat olfactiva) o una anòsmia (insensibilitat olfactiva total, com una “ceguesa a les olors”). Si se li feia una prova de discriminació d'intensitat, presentant-li diferents concentracions d'un mateix odorant i se lo demanava que ordenara els vials per concentracions, ho feia correctament. Podia detectar la presència o absència d'olor i podia vaig discriminar la intensitat de l’estímul (olor forta, olor feble) però no identificar la olor.

Altres pacients amnèsics per lesions d'hipocamp (Henry no és l'únic, encara que sí és el més famós) no presenten alteracions de l'olfacte similars. Per això Henry i el seu cervell encara amaguen la resposta a una pregunta: cóm reconeixem olors? El seu cas ens indica que tenim dos sistemes separats per a la percepció olfactiva: un per a detectar olors i inferir la intensitat dels mateixos i un altre per a identificar les olors que detectem. El primer estaria intacte en el cervell d'Henry, però el segon residiria en alguna de les àrees que va perdre en l'operació. I tenim uns quants candidats. Entre ells l'escorça entorhinal i l'amígdala.

Ja he esmentat l'amígdala uns quants paràgrafs més amunt. Amb la forma i la grandària d'una ametla (amygdala és ametla en grec i llatí) aquesta petita porció del lòbul temporal té un paper clau en les respostes emocionals primàries (4). Però a més, l'amígdala rep projeccions des dels bulbs olfactius, la qual cosa converteix a una part de la mateixa, l'anomenada amígdala cortical, en un àrea clau del sistema olfactiu. En els circuits interns de l'amígdala residiria l'impacte emocional de les olors: si un dia passem pel costat d'algú que porta la colònia que solia usar la nostra mare (utilitze aquest exemple perquè la meua va morir fa anys) l'impacte és tremend. I és aqueix impacte, potser, el que ens permet assignar identitat a les olors i reconèixer-les, distingint-les de altres olors que ens van deixar una petjada emocional diferent. Aparentment, Henry també va perdre l'amígdala cortical en la seua operació (2), i per això per a ell un llimona no feia olor de gens rellevant, solament feia olor.

Des de la seua tomba, Henry encara ens dóna lliçons amb la mateixa generositat  amb què ho feia en vida.

Autor: Ferran Martínez-García, @Perguelofici

Notes i referències

1. Coneixia el cas d’HM des de fa molts anys. Però la lectura de Permanent Present Tense: The Unforgettable Life of the Amnesic Patient, H.M. de Suzanne Corkin, la psicòloga que el va tractar els darrers 40 anys de sa vida, m’ha permès calibrar la magnitud del drama de Henry i dels seus pares (no tenia germans). També il·lustra els terribles episodis que les modes mèdiques (també en medicina hi han modes) basades en el suposat pragmatisme i els deliris de grandesa d’alguns, poden arribar a causar en la població. Algun dia hauré d’escriure sobre psicocirurgia i psiquiatria.
2. Annese et al. 2014. Postmortem examination of patient H.M.’s brain based on histological sectioning and digital 3D reconstruction. Nature Communications. 5:3122 / DOI: 10.1038
3. Eichembaum et al. 1983. Selective olfactory deficits in case H.M.. Brain 106:459-72
4. LeDoux J. 1998. The Emotional Brain: The Mysterious Underpinnings of Emotional Life. Touchstone Pr. ISBN-10: 0684836599; ISBN-13: 978-0684836591
5. Olucha et al. 2015. Amygdala: Structure and Function. In: Paxinos G (ed.) The Rat Nervous System. Academic Press/Elsevier.