No mai he segut dels pessimistes,
dels qui pensen que el valencià és una llengua moribunda. Tampoc puc ser, però,
massa optimista. Els meus fills i els seus companys viuen amb normalitat a una
escola en valencià (no soc de València capital). Tot plegat, mirant-ho amb la
perspectiva que ens dona la nostra història personal, estudiants de les
darreries del franquisme i del post-franquisme, tot sembla un miracle. És cert que el valencià dels meus fills està farcit
de castellanismes que jo, alfabetitzat en valencià pels meus mitjans quan feia
dècades que havia abandonat l’escola, prove de corregir-los. També es cert que
els mestres dels meus fills no són perfectes, sovint parlen un valencià amb
mancances i barbarismes què potser han aprés a casa, a l’escola o a la
facultat. A això cal afegir que hem perdut pràcticament tots els mitjans de
comunicació de masses en català (TV3, Catalunya Ràdio, Canal 9, Radio 9) que
els meus fills veien i sentien en la seua infantesa, però no ara.
Els meus fills són menuts encara,
no han deixat l'institut. Però ja estan a les portes de la Universitat: què
passarà quan hi arriben? La publicació de l'informe de l'AVL sobre la docència
en valencià a les Universitats Valencianes em va deixar un amarg regust a
desastre. Que al curs 2007-08 nomes un 1,8% dels estudiants de les Universitats
públiques valencianes rebera totes les classes en català és, en sí mateix, una
dada preocupant però esperada. El que no fa l'informe, però, és predir el
futur. I els qui, dia a dia, hem fet servir el valencià a la Universitat sospitem
que el futur era fosc i s'enfosqueix cada vegada més.
La Universitat de València (UVEG),
a la qual he treballat durant 25 anys, ha aplicat històricament una sèrie de
mesures per garantir la presència del valencià a les aules. Fonamentalment la
manera d'assegurar-ho consisteix en dictar normes en la oferta de docència en valencià
en cada curs acadèmic, què resumiré per què el lector es faça una idea de la
seua força:
1.
Sempre que
d’una assignatura (troncal, obligatòria, optativa) se n’oferisca més d’un grup
en una mateixa titulació, almenys un haurà de ser en valencià.
2.
Quan d’una
assignatura n’hi haja un sol grup i aquest no s’oferisca en valencià, però hi
hagen altres titulacions on s’impartisquen altres grups de la mateixa
assignatura, s’ha de facilitar que els estudiants puguen matricular-se als
grups en valencià oferts en aquestes altres titulacions. Aquesta
circumstància a penes es dona.
3.
Quan hi
haja un sol grup d’una assignatura en la titulació, aquest s’oferirà en la
llengua que determinarà la CAT (la comissió acadèmica del títol –formada
per professors, estudiants i PAS - que gestiona la docència del mateix). No obstant això, per a un curs s’ha d’oferir en valencià almenys una
quarta part de la docència impartida.
Com es pot vore, aquesta normativa
no intenta equiparar la docència en valencià a la de castellà. Però durant molt
anys va funcionar bastant be, almenys en la meua facultat (Biologia). En els
darrers anys, però, s’ha anat relaxant per dues raons: una contra-reforma castellanitzadora que ha calat en la població (promoguda des dels poders
públics central i autonòmic) i l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació
Superior (EEES, o plans Bolonya). No
parlaré de la primera causa, us remet a la meua entrada al bloc en resposta a
les paraules de Carolina Punset. Em preocupa més la segona causa perquè sospite
que l’EEES pot condemnar a mort la docència en valencià a les nostres
Universitats.
Malgrat el que pensa la gent, el
principal canvi que ha comportat l’EEES no ha sigut una renovació dels mètodes
docents, sinó una proliferació de Graus i Màsters. Les matemàtiques diuen que a
major nombre de títols, menys estudiants per títol. Això, que en principi
sembla desitjable, suposa que la major part dels nous Graus i la pràctica
totalitat dels Màsters tenen un nombre d’estudiants suficientment baix com per
què tots els estudiants càpiguen en un sol grup a l’aula. Amb la qual cosa la
necessitat de recórrer a la norma 3 en la UVEG és molt més freqüent ara que
adés. Ens trobem amb que tenim un sol grup d'estudiants i per tant o tots els
estudiants reben docència en valencià, o cap. I forçar a que una assignatura
s'impartisca sols en valencià es troba amb la oposició dels defensors del
castellà, dels estrangers i dels qui provenen d'altres zones d'Espanya o
desconeixen (o diuen desconèixer) el valencià.
A això cal afegir la intenció,
sempre benvinguda, de internacionalitzar la Universitat que es plasma en
potenciar la captació d'estudiants de Màster (en molt menor mesura de Graus) d'altres
llocs d'Espanya, o de països Europeus i de l'Amèrica llatina. En la pràctica,
la presència d'un sol matriculat llatinoamericà en un Màster desterra el
valencià en favor del castellà, i la presència d'estudiants estrangers de
qualsevulla altra procedència fa desaparèixer igualment el valencià com a
llengua vehicular en favor, aquesta vegada, de l'anglès.
Així doncs, el valencià perilla a
la Universitat. Els professors que sempre hem impartit en valencià ens trobem
ara davant un nou repte: com continuar fent-ho adaptant-nos a la nova situació.
Al meu cas, la nova situació no sols implica la docència a Graus i Màsters amb
un sol grup de docència teòrica. El curs passat em vaig incorporar a la UJI per
impartir docència d'assignatures bàsiques dels primers cursos del Grau de
Medicina. Al voltant d'un 30-40% dels estudiants de Medicina venen de zones
d'Espanya no catalanoparlants, sobre tot de Múrcia, Castella la Mancha, Madrid
i Andalusia. La UJI te una política de promoció del valencià curiosa: deixa al
seu professorat el pes de la decisió de en quin idioma donar les classes. Algun
company meu de la titulació de Medicina ha decidit donar les classes en
valencià. Alabe la seua decisió però jo no m'hi veig en cor de fer el mateix.
Els estudiants forasters de primer curs es queixen amargament del meu company.
Les primeres classes son fonamentals per a ells, han de fer el doble esforç de
fer front a assignatures conceptualment complexes (Biologia, Histologia,
Anatomia i Embriologia, Bioquímica...) i adaptar-se a la vida universitària. Si
això es fa en un idioma que desconeixen es senten perduts i atribueixen el seu
fracàs al valencià.
La política de la UVEG te
avantatges sobre la de la UJI per al professorat i, segurament, també per als
estudiants. Jo puc comparar-les i ho veig així. Posar una normativa de
compliment de docència en valencià, com es vol fer amb l'anglès, permetria
oferir grups de pràctiques i seminaris en aquest idioma on els estudiants que
volen podrien aprendre el vocabulari bàsic i parlar de medicina i salut en
valencià amb normalitat. S’aconseguiria així que els nous metges parlaren en
valencià als seus pacients sense inseguretats. Però per això cal un sistema de
matrícula on l’estudiant trie l’idioma. Tot un canvi en una universitat que no
esta avesada a una cosa així. Continuar com fins ara, no obstant, assegura que
els metges valencians formats a la UJI no rebran docència en valencià més que
d’una o dues assignatures bàsiques. O, pel contrari, obliga als pocs professors
que parlem valencià de la titulació, a enfrontar-nos a un percentatge alt
d'estudiants que no l'entenen el valencià, i que tindran enormes dificultats en
seguir l'assignatura. El fracàs acadèmic augmentarà, i la nostra valoració com
a professors se'n ressentirà.
Aquest és el panorama. Calen
mesures urgentment i és per això que jo, amb la meua millor intenció, done
idees per encetar un debat constructiu. Si volem que el valencià no es perda,
cal fer alguna cosa.
