dilluns, 5 d’octubre de 2015

El valencià a la Universitat (Jaume I)


No mai he segut dels pessimistes, dels qui pensen que el valencià és una llengua moribunda. Tampoc puc ser, però, massa optimista. Els meus fills i els seus companys viuen amb normalitat a una escola en valencià (no soc de València capital). Tot plegat, mirant-ho amb la perspectiva que ens dona la nostra història personal, estudiants de les darreries del franquisme i del post-franquisme, tot sembla un miracle.  És cert que el valencià dels meus fills està farcit de castellanismes que jo, alfabetitzat en valencià pels meus mitjans quan feia dècades que havia abandonat l’escola, prove de corregir-los. També es cert que els mestres dels meus fills no són perfectes, sovint parlen un valencià amb mancances i barbarismes què potser han aprés a casa, a l’escola o a la facultat. A això cal afegir que hem perdut pràcticament tots els mitjans de comunicació de masses en català (TV3, Catalunya Ràdio, Canal 9, Radio 9) que els meus fills veien i sentien en la seua infantesa, però no ara.
Els meus fills són menuts encara, no han deixat l'institut. Però ja estan a les portes de la Universitat: què passarà quan hi arriben? La publicació de l'informe de l'AVL sobre la docència en valencià a les Universitats Valencianes em va deixar un amarg regust a desastre. Que al curs 2007-08 nomes un 1,8% dels estudiants de les Universitats públiques valencianes rebera totes les classes en català és, en sí mateix, una dada preocupant però esperada. El que no fa l'informe, però, és predir el futur. I els qui, dia a dia, hem fet servir el valencià a la Universitat sospitem que el futur era fosc i s'enfosqueix cada vegada més.
La Universitat de València (UVEG), a la qual he treballat durant 25 anys, ha aplicat històricament una sèrie de mesures per garantir la presència del valencià a les aules. Fonamentalment la manera d'assegurar-ho consisteix en dictar normes en la oferta de docència en valencià en cada curs acadèmic, què resumiré per què el lector es faça una idea de la seua força:
1.     Sempre que d’una assignatura (troncal, obligatòria, optativa) se n’oferisca més d’un grup en una mateixa titulació, almenys un haurà de ser en valencià.
2.     Quan d’una assignatura n’hi haja un sol grup i aquest no s’oferisca en valencià, però hi hagen altres titulacions on s’impartisquen altres grups de la mateixa assignatura, s’ha de facilitar que els estudiants puguen matricular-se als grups en valencià oferts en aquestes altres titulacions. Aquesta circumstància a penes es dona.
3.     Quan hi haja un sol grup d’una assignatura en la titulació, aquest s’oferirà en la llengua que determinarà la CAT (la comissió acadèmica del títol –formada per professors, estudiants i PAS - que gestiona la docència  del mateix). No obstant això, per a un curs s’ha d’oferir en valencià almenys una quarta part de la docència impartida.
Com es pot vore, aquesta normativa no intenta equiparar la docència en valencià a la de castellà. Però durant molt anys va funcionar bastant be, almenys en la meua facultat (Biologia). En els darrers anys, però, s’ha anat relaxant per dues raons: una contra-reforma castellanitzadora que ha calat en la població (promoguda des dels poders públics central i autonòmic) i l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES, o plans Bolonya).  No parlaré de la primera causa, us remet a la meua entrada al bloc en resposta a les paraules de Carolina Punset. Em preocupa més la segona causa perquè sospite que l’EEES pot condemnar a mort la docència en valencià a les nostres Universitats. 
Malgrat el que pensa la gent, el principal canvi que ha comportat l’EEES no ha sigut una renovació dels mètodes docents, sinó una proliferació de Graus i Màsters. Les matemàtiques diuen que a major nombre de títols, menys estudiants per títol. Això, que en principi sembla desitjable, suposa que la major part dels nous Graus i la pràctica totalitat dels Màsters tenen un nombre d’estudiants suficientment baix com per què tots els estudiants càpiguen en un sol grup a l’aula. Amb la qual cosa la necessitat de recórrer a la norma 3 en la UVEG és molt més freqüent ara que adés. Ens trobem amb que tenim un sol grup d'estudiants i per tant o tots els estudiants reben docència en valencià, o cap. I forçar a que una assignatura s'impartisca sols en valencià es troba amb la oposició dels defensors del castellà, dels estrangers i dels qui provenen d'altres zones d'Espanya o desconeixen (o diuen desconèixer) el valencià.
A això cal afegir la intenció, sempre benvinguda, de internacionalitzar la Universitat que es plasma en potenciar la captació d'estudiants de Màster (en molt menor mesura de Graus) d'altres llocs d'Espanya, o de països Europeus i de l'Amèrica llatina. En la pràctica, la presència d'un sol matriculat llatinoamericà en un Màster desterra el valencià en favor del castellà, i la presència d'estudiants estrangers de qualsevulla altra procedència fa desaparèixer igualment el valencià com a llengua vehicular en favor, aquesta vegada, de l'anglès.
Així doncs, el valencià perilla a la Universitat. Els professors que sempre hem impartit en valencià ens trobem ara davant un nou repte: com continuar fent-ho adaptant-nos a la nova situació. Al meu cas, la nova situació no sols implica la docència a Graus i Màsters amb un sol grup de docència teòrica. El curs passat em vaig incorporar a la UJI per impartir docència d'assignatures bàsiques dels primers cursos del Grau de Medicina. Al voltant d'un 30-40% dels estudiants de Medicina venen de zones d'Espanya no catalanoparlants, sobre tot de Múrcia, Castella la Mancha, Madrid i Andalusia. La UJI te una política de promoció del valencià curiosa: deixa al seu professorat el pes de la decisió de en quin idioma donar les classes. Algun company meu de la titulació de Medicina ha decidit donar les classes en valencià. Alabe la seua decisió però jo no m'hi veig en cor de fer el mateix. Els estudiants forasters de primer curs es queixen amargament del meu company. Les primeres classes son fonamentals per a ells, han de fer el doble esforç de fer front a assignatures conceptualment complexes (Biologia, Histologia, Anatomia i Embriologia, Bioquímica...) i adaptar-se a la vida universitària. Si això es fa en un idioma que desconeixen es senten perduts i atribueixen el seu fracàs al valencià.
La política de la UVEG te avantatges sobre la de la UJI per al professorat i, segurament, també per als estudiants. Jo puc comparar-les i ho veig així. Posar una normativa de compliment de docència en valencià, com es vol fer amb l'anglès, permetria oferir grups de pràctiques i seminaris en aquest idioma on els estudiants que volen podrien aprendre el vocabulari bàsic i parlar de medicina i salut en valencià amb normalitat. S’aconseguiria així que els nous metges parlaren en valencià als seus pacients sense inseguretats. Però per això cal un sistema de matrícula on l’estudiant trie l’idioma. Tot un canvi en una universitat que no esta avesada a una cosa així. Continuar com fins ara, no obstant, assegura que els metges valencians formats a la UJI no rebran docència en valencià més que d’una o dues assignatures bàsiques. O, pel contrari, obliga als pocs professors que parlem valencià de la titulació, a enfrontar-nos a un percentatge alt d'estudiants que no l'entenen el valencià, i que tindran enormes dificultats en seguir l'assignatura. El fracàs acadèmic augmentarà, i la nostra valoració com a professors se'n ressentirà.
Aquest és el panorama. Calen mesures urgentment i és per això que jo, amb la meua millor intenció, done idees per encetar un debat constructiu. Si volem que el valencià no es perda, cal fer alguna cosa.

1 comentari:

  1. Hola Ferran,

    Em sembla molt interessant i adient la teua reflexió. Precisament avui el Claustre de l'UJI debatrà les línies de govern per al curs actual. I entre aquestes hi ha un apartat sobre política lingüística que no sembla ser molt coherent en la manera de presentar les propostes. No obstant això, hi ha un punt que parla de la responsabilitat institucional. Eixe és el canvi que, al meu entendre, necessita l'UJI: passar del voluntarisme individual (en la docència en valencià) a la responsabilitat institucional per avançar en la docència en valencià. Caldria, probablement, com tu has fet, una reflexió entre tots i particularment entre el PDI que fa classe en valencià per aportar propostes de millora a fi d'augmentar la docència en valencià amb l'objectiu d'aconseguir la igualtat lingüística amb el valencià. Hi ha en vista l'aprovació d'un nou Pla de política lingüística. I crec que ahí cabrien aquestes reflexions.

    Una abraçada,

    ResponElimina