Què fem als tallers olfactius?

El laboratori NeuroFun pertany a una xarxa d'investigadors interessats en la recerca en qualsevol dels aspectes del sistema olfactiu, la Red Olfativa Española.

A banda de la nostra activitat investigadora, els integrants de la ROE organitzem habitualment activitats de divulgació per a tots els públics. Carmen ens parla sobre aquests tallers olfactius en la següent entrevista al programa de Radio Euskadi "La mecánica del caracol". A partir del minut 34:

http://www.eitb.tv/es/radio/radio-euskadi/la-mecanica-del-caracol/4345846/4438638/desvelan-los-secretos-de-la-migracion-de-la-anguila-y-taller-olfativo/

El lobby infame, la tiranía del ranking de Shanghai y las Olimpiadas

El otro día, para mi disgusto, leí el articulo de opinión de Berta González de Vega en El Mundo, Aristocracia Cognitiva. No es la primera comparación entre Ciencia y Deporte que leo en estos días post-olímpicos, las Olimpiadas de Río con sus 17 medallas a las/os esforzadas olímpicas españolas generan estas cosas. Pero el tono del artículo de la señora González, a mi, profesor universitario (si, miembro de ese lobby infame) e investigador en activo desde hace 30 años me ha generado una indignación y una desazón inhabituales en mí.

Las líneas argumentativas del mencionado artículo la Sra. González se pueden resumir así. España ha obtenido 17 medallas demostrando que el esfuerzo, el sacrificio de nuestra/os olímpica/os, y un sistema de selección de los mejores da sus frutos. Además, esto recuerda a la autora que nuestro país es puntero en muchas otras cosas en las que el esfuerzo, la creatividad y la excelencia son importantes: grandes cocineros, empresas punteras que nos permiten ser un país exportador,  y la aparición de start-ups innovadoras, escuelas de negocios, etc. En el resto del artículo la autora se esfuerza en denostar el sistema universitario e investigador de nuestro país, y específicamente a los profesores universitarios. No tenemos premios Nobel en ciencias desde Ramón y Cajal (excluyendo Severo Ochoa, que trabajó en EEUU). Nuestras universidades aparecen en posiciones bajas (más allá del 150) en las listas de clasificación de calidad de instituciones académicas (el Ránking de Shangai, por ejemplo). Y la culpa, según el artículo argumenta entre líneas, es del profesorado. Con alguna excepción (cita al profesor Francisco Mojica de la Universidad de Alicante, quien descubrió el sistema CRISPR, lo que permite prometedoras aplicaciones biotecnológicas de edición de ADN) los demás profesores universitarios parece que obtuvieron el doctorado cum laude porque no hay otra calificación posible (no es cierto, he estado en tribunales en los que no dimos el cum laude) y trabajan en un entorno académico en el que la meritocracia está ausente. Y han conformado un lobby que se dedica a participar en tertulias para lucir sus títulos académicos y a medrar en el mundo de la política (sobre todo, parece ser, en el PSOE y en otro partido que ni siquiera se nombra). El objetivo de ese lobby, explica la Sra. González parafraseando a Pink Floyd, es que sigamos comfortably numb (confortablemente atontados). La universidad dirigida por unos ineptos que quieren que no pensemos.

Para acabar, la Sra González de Vega da una idea constructiva: para ser un país excelente en todo, tal y como lo somos en el deporte, en la cocina, en la moda o el turismo, sólo hay que neutralizar a ese lobby. Neutralizar, bonito verbo.

Sospecho que la Sra González de Vega hace unos cuantos años que no pisa una universidad, al menos una pública. Porque lo que es evidente es que ignora qué es y qué hace un/a profesor/a de una universidad española. La clave es si la Sra González de Vega (o cualquier otra persona) sabe evaluar la calidad o la excelencia de una universidad y de su profesorado. La excelencia de los deportistas es muy fácil de medir, en eso consisten unos juegos olímpicos. Todos los deportistas realizan las pruebas en las mismas condiciones. En atletismo y otras disciplinas olímpicas se controla hasta la más ligera brisa, y una marca puede quedar invalidada si el viento sopla a favor por encima de una determinada velocidad. Por contraposición, los rankings académicos son muy arbitrarios: el número de las variables que intervienen es infinito y la mayoría de éstas no dependen, o lo hacen muy indirectamente, de la propia universidad. Son más bien fruto de la sociedad en la que la universidad se crea y para la que trabaja, de su entorno socio-económico. Por ejemplo, es muy relevante la inversión pública en I+D del país en cuestión, el presupuesto global de la Universidad o la inversión en investigación por parte de la industria.  Aun así, si observamos el mapamundi que nos aporta el Shanghai Ranking[1] apreciamos cómo nuestro país ocupa un modesto, pero no irrelevante lugar en el mismo con 13 universidades en el top 500. No tenemos premios Nobel, pero todos (los científicos) sabemos que las grandes instituciones académicas estadounidenses, británicas y europeas, hacen lobby para conseguir que su profesorado sea candidato a los premios. Nuestro país está al margen de esos circuitos de influencia.

Un profesor de una universidad pública española, Sra. González de Vega, no sólo investiga y publica artículos, da clases. Muchas clases. Hablando con colegas de universidades europeas (británicas, alemanas, francesas, italianas, suizas) o estadounidenses, nunca, y digo NUNCA, me he encontrado con ninguno que impartiera más horas de clase al año que yo.  A pesar de ello, un profesor de una universidad pública española investiga y lo hace bien, especialmente teniendo en cuenta los medios de que dispone. Los agencias públicas estadounidenses del ámbito científico en el que me muevo (National Institute of Health –NIH; National Science Foundation -NSF) dan proyectos del orden de 8-10 veces mejor dotados que los mejores proyectos públicos españoles. Ni que decir tiene, que las compañías privadas europeas y norteamericanas invierten mucho en I+D+i, para lo cual colaboran a menudo con laboratorios universitarios. Eso, en España, es aun muy infrecuente.

En los últimos años, como consecuencia de la crisis financiera y, sobre todo, de la respuesta de nuestros gobiernos a la crisis, la financiación del sistema universitario y de ciencia españoles ha empeorado notablemente tanto en términos absolutos como en comparación con nuestros vecinos europeos. Contrariamente a lo que esa tendencia hacía prever, en el quinquenio 2009-2013 el número total de artículos científicos publicados en nuestro país fue de 389.456, con un crecimiento del 30% respecto del quinquenio anterior, claramente por encima de sus referentes europeo (14%) y mundial (20%)[2] . De hecho, en 2013 la producción científica española constituyó un 11,56% de la producción europea y un 3,56 de la producción mundial, muy por encima de lo que predice la población española (6,24 % de la europea; 0,63% de la mundial) o su PIB (7,8% del europeo; 1,8% del mundial). Y, a pesar de la crisis, la producción científica española no ha parado de crecer (no sabemos si esto durará mucho).  España ocupa el puesto 10 en el ranking mundial de producción científica, pero sólo llega al puesto 22 en impacto, un concepto difícil de explicar pero que esta relacionado con el número de veces que los artículos científicos son citados en otros artículos científicos y, por lo tanto, han sido leídos, analizados y encontrados interesantes. Los científicos españoles no caemos en la autocomplacencia e intentamos superarnos cada día, mejorando el impacto de nuestros artículos. Pero lo que queda meridianamente claro es que la excelencia de la ciencia española no se aleja mucho de la deportiva.

Como hemos visto, la producción científica de una universidad se puede medir y evaluar. Pero ¿cómo medir la producción académica/docente de la universidad? En los rankings universitarios eso se estima a través del número de estudiantes internacionales que las universidades consiguen captar, el número de doctores que se producen y la tasa de empleo de los estudiantes egresados (graduados, master y doctores). En lo tocante a los estudiantes internacionales, todos sabemos que en un país angloparlante es muchísimo más fácil tener estudiantes extranjeros. En nuestro país, dar las clases de máster en inglés puede significar hacer accesible el postgrado a estudiantes extranjeros, pero inaccesible al grueso de los estudiantes nacionales (como director de un postgrado he estado en la difícil tesitura de tomar decisiones al respecto). Por otro lado, en un país que en los momentos peores de la crisis tenía un 50% de paro juvenil, es imposible que la tasa de empleo de los graduados, master y doctorados sea competitiva. Es la estructura socio-económica de nuestra sociedad, no sólo la calidad de la universidad, la que hace que las universidades españolas puntúen bajo en los aspectos docentes de los rankings internacionales. Aun así, la/os graduada/os, masters y doctoras/es que salen de nuestras universidades tienen un gran éxito en entornos profesionales del extranjero, donde son muy bien recibidos. La diáspora de jóvenes muy formados (formados y titulados, sí, Sra. González de Vega) lo demuestra a las claras. Los jóvenes españoles no sólo tienen espíritu aventurero que les impulsa a emigrar (Marina del Corral dixit) sino una formación excelente que les permite competir bien allí. Y allí los tenemos. En el ámbito académico/investigador, mi experiencia personal me demuestra que las universidades españolas forman excelentes científicos e ingenieros, al menos tan buenos como (si no mejores que) los de otros países europeos.

Acabo. Me alegro de que se sienta usted orgullosa de los deportistas de su país, eso es bueno. Pero es muy triste que todo lo que ese orgullo le suscite sea un rencor ciego, visceral, hacia un colectivo que está sosteniendo el sistema universitario contra viento y marea, en un momento en que el número de estudiantes se ha incrementado (tras la crisis todo el mundo quiere formarse), el de profesores ha disminuido (en aplicación de la famosa tasa de reposición de funcionarios jubilados) y la inversión en educación e investigación se ha desplomado. Si algún profesor universitario le cae mal, critíquelo a él o ella. Pero no cargue contra todo el gremio. Y menos sin documentarse un poco.

---

[1] http://www.shanghairanking.com/es/

[2] Informe CYD 2014: La contribución de las universidades españolas al desarrollo. Capítulo 5. Indicadores de producción científica de las universidades españolas y las instituciones de investigación http://www.fundacioncyd.org/images/informeCyd/2014/Cap5_ICYD2014.pdf

El primer paper d'Hugo, "Tuning the brain for motherhood"

Ha tardat en arribar, però ja tenim ací el primer article del 2016. L’article forma part de la tesi doctoral d’Hugo Salais, el nostre doctorand artista.

Seguint la nostra línia de recerca sobre el cervell maternal, Hugo ha fet un mapeig exhaustiu del l’activació cerebral produïda per la prolactina, una hormona que participa en el desenvolupament de les mames i la producció de llet, i els lactògens placentaris. La prolactina, produïda per l’adenohipòfisi, es troba implicada en el desenvolupament de les mames, la producció de llet i l’ajustament energètic. Les cèl·lules lactotropes hipofisiàries alliberen la prolactina a la sang, des d’on pot transportar-se de nou a l’encèfal per mecanismes que encara no estan clars. La producció de prolactina varia amb l’estat fisiològic de la femella, i és màxima durant la lactància i mínima durant la segona meitat de l’embaràs, quan la placenta allibera els lactògens placentaris.

Com recordareu, setembre passat es va publicar el treball de la nostradoctoranda Ana Martín Sánchez. Ana va demostrar que les ratolines verges són quasi espontàniament maternals, ja que de seguida tenen cura de les cries d’una altra femella amb la que viuen. No obstant, aquestes “madrines”, a diferènciade les mares, no són agressives. Per tant, els canvis hormonals que tenen lloc durant l’embaràs no són necessaris per a expressar el comportament de cura maternal, però si ho semblen per a que el cervell de les femelles passe a “mode agressiu”.

La nostra hipòtesi és que la prolactina contribueix a “tunejar” el cervell de la femella durant l’embaràs. Per a comprovar si la senyalització prolactinèrgica canvia durant l’embaràs i la lactància, Hugo ha dut a terme la detecció mitjançant immunohistoquímica de la forma fosforilada (activa) proteïna de senyalització STAT5, associada a l’activació del receptor de prolactina (Figura 1).

Figura 1. Quan la prolactina (PRL) i els lactògens placentaris s’uneixen al receptor de prolactina (PRLR) provoquen l’activació de la cascada de senyalització JAK/STAT, el qual forforila (P) la proteïna STAT5, que viatja al nucli i provoca canvis d’expressió gènica.

Com esperàvem, Hugo ha demostrat que la senyalització lactogènica en el cervell de les femelles prenyades i lactants és molt més abundant que en el de les femelles verges. A més, en aquestes últimes l’activació de STAT5, que només es troba en un subconjunt de nuclis dels que es veuen en mares, depèn de les hormones ovàriques, de manera que és més intensa quan els animals reben un tractament amb estradiol i progesterona (és a dir, durant l’estre).

Quantitativament, els lactògens activen una major quantitat de neurones que en les verges en diversos nuclis cerebrals durant la gestació, la lactància, o en ambdós situacions. Per exemple, l’amígdala central, implicada en el control de la por i l’ansietat, respon més als lactògens durant l’embaràs; l’àrea preòptica medial, essencial per a la cura maternal, és més activa durant la lactància (Figura 2), i l’amígdala medial, que rep informació feromonal, i per tant és essencial tant per al reconeixement de les cries com per a l’agressió front a mascles intrusos, mostra més nuclis activats per lactògens tant durant la gestació com durant la lactància.

Figura 2. Nuclis immunoreactius per a pSTAT5 en l'àrea preòptica medial. La detecció immunohistoquímica de pSTAT5 fa aparèixer de color marró els nuclis de les cèl·lules que responen a pSTAT5.

Un dels resultats més cridaners d’Hugo mostra que la senyalització prolactin-like es deu fonamentalment als lactògens placentaris durant l’embaràs, ja que un tractament farmacològic que inhibeix la producció de prolactina hipofisiària no afectà al patró d’expressió de pSTAT5 (Figura 3).

Figura 3. Distribució de pSTAT5 en el cervell de femelles prenyades tractades amb bromocriptina, un fàrmac que inhibeix la producció de prolactina hipofisària. A l’esquerra en l’àrea preòptica medial i a la dreta en la amígdala medial. 

Per tant, aquests resultats recolzen la nostra hipòtesi: el cervell de les femelles pateix canvis funcionals durant la gestació que preparen a les futures mares per al repte que han d’assumir. De fet, l’increment de l’agressivitat comença abans del part. Ara, necessitem fer més experiments per a comprovar el paper de la prolactina i els lactògens en l’agressió maternal.

La cura de les cries recau en les femelles en al voltant d’un 90% de les espècies de mamífers. Això vol dir que en al voltant del 10% dels mamífers (inclosos els humans), els mascles participen d’aquesta tasca crucial per a la supervivència i el benestar de la prole. De fet, en moltes espècies d’aus, amfibis i peixos, és el pare el principal cuidador. La prolactina es troba evolutivament conservada i està present en aquestes espècies. És possible, per tant, que la prolactina puga actuar al cervell del mascle, i Hugo ja està treballant intensament per a comprovar aquesta possibilitat.

Referència: Salais-López H, Lanuza E, Agustín-Pavón C, Martínez-García F. Tuning the brain for motherhood: prolactin-like central signalling in virgin, pregnant, and lactating female mice. Brain Struct Funct. 2016 Jun 25.

NeuroFun i l'amor

El passat Sant Valentí, la Ser Castelló va convidar a Ferran Martínez a parlar "sobre el amor" i la seua neurobiologia.

Podeu sentir l'entrevista amb Ferran al següent enllaç (a partir del minut 2:14): http://play.cadenaser.com/audio/1455804503_282930/

En aquesta entrevista, Ferran parla de dos dels nostres neuropèptids favorits, l'oxitocina i la vasopressina, i el seu paper en l'establiment de parelles.

Però, són aquests pèptids les "hormones de l'amor"? Sobre oxitocina, vasopressina, amor i odi ja ens va parlar Marcos Otero ací:
http://mappingignorance.org/2015/11/25/the-love-hormone-and-its-disregarded-sibling/

Seguim investigant!

La recerca de NeuroFun a Ràdio Burjassot

El passat dijous 18 de febrer, una de nosaltres (Carmen Agustín) va parlar al programa "El Café Cuántico" de Ràdio Burjassot sobre la recerca que es desenvolupa en el laboratori NeuroFun, sobre per què necessitem fer recerca en primats en Neurociència i molt més.

Podeu sentir la tertúlia amb Carmen a l'enllaç a partir del minut 33, però us recomanem tot el programa, val la pena. Gaudiu!

http://www.ivoox.com/t3-el-cafe-cuantico-6-sobre-primates-ratones-audios-mp3_rf_10488219_1.html

El valencià a la Universitat (Jaume I)

No mai he segut dels pessimistes, dels qui pensen que el valencià és una llengua moribunda. Tampoc puc ser, però, massa optimista. Els meus fills i els seus companys viuen amb normalitat a una escola en valencià (no soc de València capital). Tot plegat, mirant-ho amb la perspectiva que ens dona la nostra història personal, estudiants de les darreries del franquisme i del post-franquisme, tot sembla un miracle.  És cert que el valencià dels meus fills està farcit de castellanismes que jo, alfabetitzat en valencià pels meus mitjans quan feia dècades que havia abandonat l’escola, prove de corregir-los. També es cert que els mestres dels meus fills no són perfectes, sovint parlen un valencià amb mancances i barbarismes què potser han aprés a casa, a l’escola o a la facultat. A això cal afegir que hem perdut pràcticament tots els mitjans de comunicació de masses en català (TV3, Catalunya Ràdio, Canal 9, Radio 9) que els meus fills veien i sentien en la seua infantesa, però no ara.

Els meus fills són menuts encara, no han deixat l'institut. Però ja estan a les portes de la Universitat: què passarà quan hi arriben? La publicació de l'informe de l'AVL sobre la docència en valencià a les Universitats Valencianes em va deixar un amarg regust a desastre. Que al curs 2007-08 nomes un 1,8% dels estudiants de les Universitats públiques valencianes rebera totes les classes en català és, en sí mateix, una dada preocupant però esperada. El que no fa l'informe, però, és predir el futur. I els qui, dia a dia, hem fet servir el valencià a la Universitat sospitem que el futur era fosc i s'enfosqueix cada vegada més.

La Universitat de València (UVEG), a la qual he treballat durant 25 anys, ha aplicat històricament una sèrie de mesures per garantir la presència del valencià a les aules. Fonamentalment la manera d'assegurar-ho consisteix en dictar normes en la oferta de docència en valencià en cada curs acadèmic, què resumiré per què el lector es faça una idea de la seua força:

1.     Sempre que d’una assignatura (troncal, obligatòria, optativa) se n’oferisca més d’un grup en una mateixa titulació, almenys un haurà de ser en valencià.

2.     Quan d’una assignatura n’hi haja un sol grup i aquest no s’oferisca en valencià, però hi hagen altres titulacions on s’impartisquen altres grups de la mateixa assignatura, s’ha de facilitar que els estudiants puguen matricular-se als grups en valencià oferts en aquestes altres titulacions. Aquesta circumstància a penes es dona.

3.     Quan hi haja un sol grup d’una assignatura en la titulació, aquest s’oferirà en la llengua que determinarà la CAT (la comissió acadèmica del títol –formada per professors, estudiants i PAS - que gestiona la docència  del mateix). No obstant això, per a un curs s’ha d’oferir en valencià almenys una quarta part de la docència impartida.

Com es pot vore, aquesta normativa no intenta equiparar la docència en valencià a la de castellà. Però durant molt anys va funcionar bastant be, almenys en la meua facultat (Biologia). En els darrers anys, però, s’ha anat relaxant per dues raons: una contra-reforma castellanitzadora que ha calat en la població (promoguda des dels poders públics central i autonòmic) i l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES, o plans Bolonya).  No parlaré de la primera causa, us remet a la meua entrada al bloc en resposta a les paraules de Carolina Punset. Em preocupa més la segona causa perquè sospite que l’EEES pot condemnar a mort la docència en valencià a les nostres Universitats. 

Malgrat el que pensa la gent, el principal canvi que ha comportat l’EEES no ha sigut una renovació dels mètodes docents, sinó una proliferació de Graus i Màsters. Les matemàtiques diuen que a major nombre de títols, menys estudiants per títol. Això, que en principi sembla desitjable, suposa que la major part dels nous Graus i la pràctica totalitat dels Màsters tenen un nombre d’estudiants suficientment baix com per què tots els estudiants càpiguen en un sol grup a l’aula. Amb la qual cosa la necessitat de recórrer a la norma 3 en la UVEG és molt més freqüent ara que adés. Ens trobem amb que tenim un sol grup d'estudiants i per tant o tots els estudiants reben docència en valencià, o cap. I forçar a que una assignatura s'impartisca sols en valencià es troba amb la oposició dels defensors del castellà, dels estrangers i dels qui provenen d'altres zones d'Espanya o desconeixen (o diuen desconèixer) el valencià.

A això cal afegir la intenció, sempre benvinguda, de internacionalitzar la Universitat que es plasma en potenciar la captació d'estudiants de Màster (en molt menor mesura de Graus) d'altres llocs d'Espanya, o de països Europeus i de l'Amèrica llatina. En la pràctica, la presència d'un sol matriculat llatinoamericà en un Màster desterra el valencià en favor del castellà, i la presència d'estudiants estrangers de qualsevulla altra procedència fa desaparèixer igualment el valencià com a llengua vehicular en favor, aquesta vegada, de l'anglès.

Així doncs, el valencià perilla a la Universitat. Els professors que sempre hem impartit en valencià ens trobem ara davant un nou repte: com continuar fent-ho adaptant-nos a la nova situació. Al meu cas, la nova situació no sols implica la docència a Graus i Màsters amb un sol grup de docència teòrica. El curs passat em vaig incorporar a la UJI per impartir docència d'assignatures bàsiques dels primers cursos del Grau de Medicina. Al voltant d'un 30-40% dels estudiants de Medicina venen de zones d'Espanya no catalanoparlants, sobre tot de Múrcia, Castella la Mancha, Madrid i Andalusia. La UJI te una política de promoció del valencià curiosa: deixa al seu professorat el pes de la decisió de en quin idioma donar les classes. Algun company meu de la titulació de Medicina ha decidit donar les classes en valencià. Alabe la seua decisió però jo no m'hi veig en cor de fer el mateix. Els estudiants forasters de primer curs es queixen amargament del meu company. Les primeres classes son fonamentals per a ells, han de fer el doble esforç de fer front a assignatures conceptualment complexes (Biologia, Histologia, Anatomia i Embriologia, Bioquímica...) i adaptar-se a la vida universitària. Si això es fa en un idioma que desconeixen es senten perduts i atribueixen el seu fracàs al valencià.

La política de la UVEG te avantatges sobre la de la UJI per al professorat i, segurament, també per als estudiants. Jo puc comparar-les i ho veig així. Posar una normativa de compliment de docència en valencià, com es vol fer amb l'anglès, permetria oferir grups de pràctiques i seminaris en aquest idioma on els estudiants que volen podrien aprendre el vocabulari bàsic i parlar de medicina i salut en valencià amb normalitat. S’aconseguiria així que els nous metges parlaren en valencià als seus pacients sense inseguretats. Però per això cal un sistema de matrícula on l’estudiant trie l’idioma. Tot un canvi en una universitat que no esta avesada a una cosa així. Continuar com fins ara, no obstant, assegura que els metges valencians formats a la UJI no rebran docència en valencià més que d’una o dues assignatures bàsiques. O, pel contrari, obliga als pocs professors que parlem valencià de la titulació, a enfrontar-nos a un percentatge alt d'estudiants que no l'entenen el valencià, i que tindran enormes dificultats en seguir l'assignatura. El fracàs acadèmic augmentarà, i la nostra valoració com a professors se'n ressentirà.

Aquest és el panorama. Calen mesures urgentment i és per això que jo, amb la meua millor intenció, done idees per encetar un debat constructiu. Si volem que el valencià no es perda, cal fer alguna cosa.

El nostre paper "Wired for motherhood" a CiènciaTV-UJI

Els nostres companys de premsa en l'UJI han preparat aquest video resum sobre la nostra recerca centrada en el comportament maternal. 

Podeu llegir la nota que acompanya el video ací, i la notícia ampliada ací

Aquest treball ha sigut el segon article que formarà part de la tesi doctoral d'Ana Martín Sánchez.  Mentre jo escric aquestes línies, és molt possible que Ana es trobe analitzant l'expressió d'oxitocina i vasopresina en els cervells de mares i comares. El seu objectiu és comprovar si hi han canvis en aquestos neuropèptids que estiguen correl·lacionats amb l'increment d'agressivitat que ha observat en les mares. Estem impacients per conèixer els resultats!

Referència: Martín-Sánchez A, Valera-Marín G, Hernández-Martínez A, Lanuza E, Martínez-García F and Agustín-Pavón C (2015) Wired for motherhood: induction of maternal care but not maternal aggression in virgin female CD1 mice. Front. Behav. Neurosci. 9:197. doi: 10.3389/fnbeh.2015.00197